Acte de commemoració del 300è aniversari de la Francmaçoneria

Compartimos por su importancia el acto de conmemoración en el Parlament.

Aquí podéis ver el vídeo completo del acto:

Acte de commemoració del 300è aniversari de la Francmaçoneria

Estos son los textos de los discursos:

LLIBERTAT

Miquel Àngel López-Villacampa

Amb la vènia de la Presidenta, a qui els tres oradors d’avui agraïm la gentilesa i l’oportunitat d’aquest acte de commemoració del tercer centenari de la creació de la Gran Lògia de Londres el 24 de juny de 1717, en l’entorn humanista i acadèmic d’Isaac Newton i dels seus deixebles. Ells, a la Royal Society, havien après el significat del lema nullius in verba, que era la reivindicació de la llibertat de recerca entesa com un itinerari vers el coneixement de la veritat científica. La veritat científica és sempre provisional, es basa en la demostració i està sempre subjecta a la refutació. Fruit del que alguns autors han denominat la Il·lustració radical, la Francmaçoneria adopta com a deure essencial del seu cosmopolitisme universalista  la religió en la que tots els homes estan d’acord i, per tant, supera el tancament dogmàtic de les religions per construir, en el sentit etimològic grec del mot, un dogma, una concepció del món centrada, exclusivament, en l’ésser humà.

La Francmaçoneria considera que l’ésser humà és lliure des del seu naixement, que ha de veure respectada la seva llibertat  pels poders públics de qualsevol naturalesa, que ha de poder exercir realment la llibertat i, finalment, que el desenvolupament de la personalitat transita per l’emancipació de la seva consciència i la pràctica de la llibertat com a virtut. La llibertat del francmaçó és polisèmica, té diferents significats, però no és ambigua. Un significat no pot enfosquir els altres, sinó que tots i cadascun d’ells han de cercar harmònicament la seva plenitud.

Un autor actual es referia a una obra recent a l’antiga disputa entre el sol i el vent sobre la millor manera de treure-li una manta que  cobria a un viatger. Al final, el sol i el vent van decidir fer un experiment. Va començar el vent i va bufar amb totes les seves forces. El viatger, al veure que se li escapava la flassada, la premia amb més força que mai i la conservava be al seu damunt. Va arribar l’hora del sol, que va anar incrementant la calor dels seus raigs. El viatger es va remoure, primer va obrir la manta i desprès se la va treure del tot i la va desar a un costat.

Les dues estratègies, la del vent i la del sol, són metàfores de les formes d’actuació dels humans, de les nostres societats i dels nostres governs. La Maçoneria és sempre llum i escalf  -es a dir, el resultat de la bellesa i de la saviesa-  i només seria vent, només prendria l’espasa de la força, per combatre els enemics de la llibertat. El maçó del segle XXI conrea el pensament, cerca el coneixement, contribueix a la pau i, sense anar més lluny,  és enemic del supremacisme gihadista sense cap ingenuïtat, sense cap laxitud.

La Maçoneria és sol, al mateix temps que és lluna. Es llum i és mirall. La llum de la que gaudeix mai el cega en una supèrbia  estúpida, sinó que l’ajuda a obrir els ulls i creuar la seva mirada amb la mirada de l’altre, com el fonament més sòlid de la igualtat; i descobrir que, precisament, la mirada de l’altre ens retorna com un mirall la nostra imatge. La llibertat per la que maldem és insubornablement una llibertat per a tothom. La Maçoneria universal és incompatible amb les teories de la salvació individual egoista  i amb qualsevol frontera o qualsevol mur que pretengui preservar els privilegis dels més poderosos  front a una Humanitat que només sobreviurà si es descobreix a ella mateixa com a una unitat.

Que difícil és, alguns cops,  no pensar que allò que ens envolta ens agrada tant que no volem compartir-ho amb ningú i que seguir sent com som, tant contents d’haver-nos conegut, potser justificaria la introducció de limitacions fins i tot a les nostres pròpies llibertats! Alguns volen així una mena de llibertat low-cost, que obre la porta a la fi de la intimitat, que redueix la capacitat de crítica i que proscriu el sentit de l’humor. Esclaus del pensament políticament correcte, anem poc a poc perdent la nostra capacitat de crítica i ens acostumem a que ens vulguin fer passar bou per bestia grossa.

La llibertat del francmaçó és, certament, absència de coacció, però és també dret a exercir eficientment la nostra autonomia de decisió. I, a la fi, és, sobretot, una virtut. Una virtut privada perquè és l’aspiració de l’estirp de Caín de transformar el món i de construir edificis i ciutats, de dominar el foc, de descobrir la divinitat a l’interior de nosaltres mateixos,  per tal d’esdevenir íntegrament humans. De destruir els tòtems de la ignorància i de la superstició. Una virtut pública, perquè la llibertat és el fil constructor del bastiment de  societats bones sobre el fonament de la veritat, de la lleialtat i de l’amor, el conducte darrer de la fraternitat.

La llibertat no és gratis. La llibertat té un preu, que és un preu incorporat a la pròpia essència de la llibertat. Aquest preu és que la llibertat és incompatible amb la negació de la llibertat. No és possible pretendre una llibertat encerclada per fil ferro com a certes urbanitzacions de luxe. No és possible una llibertat sota vigilància, com a un panòptic, com al panòptic de la Presó Model que el Santi Lapeira, bon cineasta i bon germà, a qui vull agrair el seu clip de la presentació d’avui, ha  pogut filmar fa pocs dies per a un documental. No és possible una llibertat provisional o a termini. La llibertat paga el preu de conviure amb els perills que amenacen la seva existència mateixa. El preu de la llibertat no pot transitar, però, pels viaranys de la ingenuïtat, sinó que requereix l’exercici de la tolerància, com la van entendre primer Locke i després Voltaire. La tolerància concebuda com la capacitat de reduir l’abast de les nostres diferències, com l’aliment del “viure junts” i com la llavor fecunda de la vertebració dels nostres drets i dels nostres deures. El combat contra el gihadisme ens ha mostrat que, més enllà de les necessàries polítiques de seguretat, ens cal una construcció de la tolerància, concebuda com una teoria i una praxis dels límits en el marc del Dret i en l’atmosfera de la recerca dels valors universalment compartits.

Veig la vida amb l’enquadrament que seria el propi d’un home d’un consultor.. M’interrogo sobre els antecedents, sobre els fets, sobre les normes aplicables, sobre les conseqüències. Voldria que tots, tos els ciutadans del món, superéssim el reduccionisme d’una lectura literal o d’una fotografia estàtica. I que participéssim a una pel·lícula, a la mateixa pel·lícula,  enraonant totes les llengües i conreant totes les cultures, com he après a la meva lògia mare.

La Francmaçoneria és el nervi de la societat bona i oberta que es capaç de mantenir una tensió creativa que garanteixi a tots la llibertat. La Francmaçoneria és, doncs, una escola de ciutadania.

IGUALTAT

Patricia Planas Rufino

Desprès dels fets de Barcelona del passat 17d’agost, es va celebrar un acte insòlit al Museu Marítim de les Drassanes de Barcelona. Per primera vegada s’organitzava un acte que reunia totes les confessions religioses i totes les entitats filosòfiques no confessionals, igualades pel dolor i el rebuig al fanatisme i a la destrucció. Aquell dia les drassanes les vaig descobrir com un Temple laic, obert i acollidor en la seva estructura gòtica, en la seva volumetria generosa i en les seves parets eloqüentment nues. Vaig participar-hi amb els ulls ben oberts de qui, després de la violència i del dolor, s’integra a una cerimònia amb persones de totes les creences i conviccions, impulsada per la Generalitat de Catalunya i per l’Ajuntament de Barcelona, però viscuda per cadascú a la seva manera íntima i intransferible. Em va fer pensar moltes coses l’harmònica successió del cerimonial i vaig recordar el poema d’un francmaçó universal, Rudyard Kipling,  dedicat a la seva lògia mare, aquell espai ple de llum a la Índia a on al creuar les portes del Temple s’esborraven els tractaments i les diferències i tots eren, simplement, germans.

Aquella tarda d’agost, a Barcelona, tots érem iguals, i el nostre silenci era com una pregària, es a dir, un intens desig compartit, de ser veritablement germans. Aquella tarda d’agost les Drassanes em semblaven un temple maçònic.

La Francmaçoneria viu la religió com un dret i no com un deure, perquè concep com a deure només la Ètica, la religió en la que tots estem d’acord, per utilitzar un dels vells mandats tri centenaris de l’Orde, ja esmentat pel Miquel Àngel López. Aquella tarda a Drassanes, tots vivíem la religió o les creences filosòfiques o fins i tot la negació de qualsevol creença o convicció, com l’expressió d’un dret i no com el compliment d’un deure. Com una forma de fraternal unió davant el dolor i d’esperança en l’avenir. El francmaçó plora davant el que és terrible o inevitable, però espera que la seva contribució personal i col·lectiva farà que el món sigui cada cop una mica millor.

Va començar l’acte amb la lectura d’alguns articles de la declaració universal dels drets humans, declaració adoptada per l’Assemblea General de las Nacions Unides el 10 de desembre de 1948 a Paris. A aquest instrument jurídic es considera que la llibertat, la justícia i la pau en el món tenen per base el reconeixement de la dignitat intrínseca i dels drets iguals i inalienables de tots els membres de la família humana. Per tant, reconeix una sèrie de drets humans bàsics incloent la universalitat (drets que s’apliquen a totes les persones), interdependència (conviuen al mateix temps), indivisibilitat (no poden separar-se els uns dels altres), igualtat i no discriminació.

Els organitzadors havien demanat a totes les creences i conviccions que fossin representades per dos joves, portadors de flors, flors que servirien per fer un preciós ram en memòria de les víctimes. Simbòlicament, tots els presents formaven així una cadena d’unió i, d’alguna manera, cada un dels presents renunciàvem a una part, a una part dels trets diferenciadors que feia que participéssim d’un “nosaltres” limitat. I una forma de ser una mica més  membres d’un “nosaltres” “gran” era que cada grup triés un noi i una noia. Malgrat el llarg camí que encara ha de recórrer la nostra societat per assolir la igualtat entre homes i dones, i malgrat la distància brutal que allunya algunes confessions, més en concret, del reconeixement de la dignitat igual de la dona, aquella tarda d’agost tots la van acceptar com un precepte humanista, com un reconeixement de la preeminència dels valors universals -entre ells, la igualtat- sobre els sistemes de valors particulars.

Vaig mirar al meu voltant. La meva professió de psicòloga no només m’ha ensenyat a escoltar, sinó que ha fet créixer el meu impuls de mirar honestament i intentar entendre, comprendre als qui m’envolten. A la meva lògia mare, per descomptar, he aprés i continuo aprenent que aquest exercici de l’escoltar, del veure i del callar, del saber callar per a poder escoltar, requereix una atenció permanent. Una atenció que m’impedeixi perdre l’interès per l’altre i mantenir sempre la capacitat de sorpresa. La igualtat no és uniformitat, sinó ben al contrari, la facultat de comprendre la diferència. Aquesta comprensió només pot néixer de l’exercici d’una mirada diferent, una mirada plena d’interès per la recerca i pel descobriment. I la mirada ens servirà per a alguna cosa només si som capaços de canviar la forma de mirar, si som capaços del que m’agrada anomenar la conversió de la mirada. I això es el que ens ensenya el mètode maçònic. A les Tingudes, reunions de maçons, una Germana es prepara un tema que pot ser simbòlic, filosòfic o social i l’exposa davant la resta.  Al final  s’obre un torn de paraules on cada una de nosaltres expressa amb llibertat i amb respecte la seva opinió sobre el tema tractat i anem aprenent que la nostra visió del món, la nostra veritat no es la única només pel fet de ser la nostra, sinó que existeixen altres formes de pensar i d’entendre la vida  i aquest “adonar-se” afavoreix la amplitud de mires, la tolerància, el respecte i l’acceptació de les idees, a relativitzar les nostres i acceptar les dels demés com a igualment bones que les nostres i,  no només això, sinó que a més va provocant, d’una manera gairebé imperceptible, que anem integrant algunes de les idees dels demés a la nostra concepció del món, el que fa que ens enriquim, que ens obrim, que ens transformem, que evolucionem i, sobretot, que creixem com a persones. Però per a mi el més important es que gradualment anem aconseguint la conversió de la mirada: mirar l’altre no com un estrany sinó com un igual permet conèixer-lo i aprendre a estimar-lo malgrat les diferencies. Perquè les diferències, lluny de separar-nos, ens enriqueixen.

Aquella tarda d’agost, us deia, vaig mirar al meu voltant, i vaig veure la combinació meravellosa nascuda de  la diferència entre els punts de vista de cadascú, més diferents potser que a cap altra jornada de la meva vida, i la igualtat amb la que tots ocupàvem un lloc entre las columnes d’aquell temple que no pertanyia a cap divinitat sinó que era una mica de tots. I vaig entendre com la meva lògia mare m’havia preparat no només per a la conversió de la mirada, sinó per a gaudir de la immensa riquesa de la pluralitat de pensament, viscuda des de la llibertat de consciència.

M’agradaria, finalment, Senyora Presidenta, compartir amb vos una pràctica de la Francmaçoneria al nostre país. Cada cop que surt elegit un nou president, un Gran Mestre, una Gran Mestra, a qualsevol de las diferents branques independents de l’Orde, un dels primers actes de la persona que és elegida i pren possessió és explicar les seves idees principals a la Biblioteca Arús de Barcelona, el llegat a la ciutat l’any 1891 d’un francmaçó il·lustre,  Rossend Arús i Arderiu, bon amic de Valentí Almirall, el seu marmessor. Vaig tenir l’ocasió d’ocupar la tribuna de l’Arús, una tribuna genuïnament barcelonina,  el 18 de febrer de 2016 i em vaig sentir orgullosa d’haver contribuït una mica a normalitzar la presència de les dones als nostres espais de sociabilitat i de cultura.

La Francmaçoneria és el nervi de la societat bona i oberta que es capaç de mantenir una tensió creativa que garanteixi a tots la igualtat. La Francmaçoneria és, doncs, una escola de ciutadania.

FRATERNITAT

 Joan-Francesc Pont Clemente

No la sentiu la germanor amb aquests infeliços? No ho vulgueu saber lo que han fet: mireu-los als ulls: vegeu! Sou vosaltres mateixos: un  home com vosaltres; amb això n’hi ha prou, capaç de tot el vostre bé i de tot el vostre mal: com vosaltres del seu.

Aquestes paraules de Joan Maragall pertanyen a un article escrit per demanar l’indult de Francesc Ferrer i Guàrdia poc abans del 13 d’octubre de 1909, “La ciutat del perdó”. Antoni Maura i Enric Prat de la Riba es van conjurar a prohibir-ne la seva publicació i el text romandria molts anys oblidat a un calaix. Sabeu com jo que el Tractat sobre la Tolerància  de Voltaire va ser escrit com a reacció a la persecució d’una família protestant a la França catòlica, el mateix impuls de protecció dels més febles que guià la ploma escrita de Maragall. “La ciutat del perdó” hauria de ser una lectura obligatòria a les escoles.  El poeta apel·la a la Germanor, a la Fraternitat, com a virtut pública capaç de destacar la dimensió humana de la vida de convivència contra l’integrisme de Torras i Bages i contra l’autoritarisme venjatiu de Maura i de Prat. I tot això, més enllà de la culpabilitat de Ferrer, inexistent com s’ha demostrat abastament pels historiadors. Maten a un innocent!, Visca l’Escola Moderna! van ser les darreres paraules del pedagog i maçó d’Alella i així ho repetim els lliurepensadors cada 13 d’octubre davant el seu monument a Montjuic. La veu de Maragall en l’onada reaccionària que envoltà l’afer Ferrer ens il·lumina sobre els estrets vincles entre tolerància i fraternitat, una lliçó molt important en la pedagogia ciutadana de la Francmaçoneria.

Maragall ens demana que mirem als ulls de l’altre per tal de descobrir que l’altre som nosaltres mateixos, de igual forma que la Francmaçoneria utilitza un mirall a una de les seves cerimònies o que la Patrícia Planas acaba de proposar la conversió de la mirada. La tolerància és el lubrificant que permet un “Viure junts” definit per una Arquitectura de la Ciutat basada en uns límits universalment acceptats. La fraternitat és el que el propi Maragall al mateix article anomenava amor, entenent per amor el que el cor us digui. El cor que, com deia Blaise Pascal, entén coses que la raó ignora, és el motor de la fraternitat. La laïcitat és, en aquest sentit, el fruit madur de l’enllaç entre tolerància i fraternitat i esdevé el principi rector d’una societat oberta, una societat a on regnin el dret a ser diferent, la llibertat de consciència i l’emancipació de la personalitat de cadascú.

La fraternitat com a virtut genera la solidaritat com a principi polític transversal i  condueix a l’equilibri –disculpeu la deformació professional- entre un sistema tributari exigent i unes polítiques públiques intel·ligents adreçades a impedir l’exclusió i a modular el creixement de les diferències irritants. La fraternitat transforma la llei del més fort en l’equitat entre els ciutadans, el poder de les màfies i la malaltia de la corrupció, en potestat normativa per a fixar les regles del joc econòmic, i el desconcert i la incertesa, en seguretat jurídica i en estabilitat dels principis jurídics generadors de confiança.

Les lògies maçòniques han estat durant tres segles i són encara uns espais íntims de relació entre les persones iniciades, a on l’exercici de l’amor entre elles al Temple, condueix a la seva propagació un cop han sortit d’ell per la porta d’Occident. La llum de l’Orient ha fet caminar del Nord al Sud i els ha conduit finalment a la porta de l’Oest, desprès d’haver-se compromès a no reclamar el descans, a continuar fora l’obra començada al Temple. El francmaçó voldrà així construir temples, com una metàfora del seu compromís amb el progrés de la humanitat, i quan algú li pregunti a on els construeix si no té espais ni mitjans per a fer-ho, respondrà que construeix els temples al seu cor.

De nou, el cor. El cor és al mateix temps la imaginació sense límits, el reflex de l’ànima, el desig de trencar cadenes, la capacitat d’estimar i la possibilitat poètica d’embogir. La raó és la contrapartida que transforma l’anhel en realitat; la injustícia en Dret; la marginació dels desheretats de la terra, des dels que han perdut un sostre sota el que viure fins als refugiats de totes les guerres, en acolliment; la malaltia, en salut; i la ignorància en coneixement. L’amor a la raó i la raonabilitat de l’amor es conjuguen per a posar en pràctica la fraternitat, perquè tant inútils serien els sentiments sense mitjans com els mitjans sense criteri.

La Francmaçoneria, des d’aquest punt de vista, a més de ser un orde iniciàtic a on el coneixement es desvetlla de forma progressiva amb l’eina de la lliure interpretació dels símbols, i a més de ser un àmbit de sociabilitat fraternal, en efecte, és un laboratori d’idees. Aquestes idees noves neixen de la combinació del mètode progressiu amb una atmosfera alegre i no pretenen ser marcades amb un copyright o generar drets d’autor, sinó que s’ofereixen gratuïtament a tots aquelles que compateixen la vocació de construir un món millor.

La fraternitat és també l’impuls que ha permès a l’Orde reunir als seus temples no només el que està dispers, com deia Anderson, sinó fins i tot oferir un espai secret de diàleg als exponents més raonables de molts conflictes irraonables, per molt violents que fossin o que siguin. L’humanisme maçònic ofereix refugi, s’obre a la critica, començant sempre per l’autocrítica i promou el diàleg. Malgrat la persecució dels fonamentalismes, que han arribat a portar a alguns protagonistes de la Història a la mort, l’Orde es manté atenta i generosa en les ocasions en que pot servir com espai consagrat al diàleg.

La Francmaçoneria, perseguida pel clericalisme i pel carlisme, va florir a la geografia de la Catalunya liberal i va ser reprimida a la Catalunya reaccionària, però, sobretot, va ser esclafada pel franquisme. L’any 2001 el nostre Parlament va reconèixer la seva contribució a la renascuda democràcia i avui, acull als francmaçons en un acte normal i normalitzador.

La Francmaçoneria és el nervi de la societat bona i oberta que es capaç de mantenir una tensió creativa que garanteixi a tots la fraternitat. La Francmaçoneria és, doncs, certament, una escola de ciutadania. I celebrar avui els seus tres-cents anys, a la seu del Parlament de Catalunya, ha estat de ben segur, Senyora Presidenta, amigues i amics, un honor per a tots nosaltres.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Traducir