Conxita

71 anys jubilada. Mare de 4 fills.

14 anys a la maçoneria.

Conocí la masonería a través de alguna conversación con mi padre, pero en aquella época, con mis 4 hijos pequeños y trabajando, asumí que no disponía del tiempo necesario para poder disfrutar correctamente del camino masónico. Durante muchos años olvidé mi interés por la masonería.

Vaig conèixer la maçoneria mitjançant alguna conversa amb el meu pare, però en aquella època, amb els meus 4 fills petits i treballant, vaig assumir que no disposava del temps necessari per poder gaudir correctament del camí maçònic. Durant molts anys vaig oblidar el meu interès per la maçoneria.

Mi hijo pequeño murió de muerte súbita con 28 años. Yo morí con mi hijo, aunque mi cuerpo seguía vivo. Tras dos años horribles de desierto emocional, fui renaciendo poco a poco y volvió a mí el interés por la masonería. Me llamaba la atención el afán de aprender, de crecer a nivel personal para después ayudar e intentar hacer del mundo un lugar mejor. Yo intuía que la masonería me iba a ayudar mucho en mi evolución interna, así que solicité mi ingreso.

El meu fill petit va morir de mort sobtada amb 28 anys. Jo vaig morir amb el meu fill, encara que el meu cos seguia viu. Després de dos anys horribles de desert emocional, vaig anar renaixent de mica en mica i va tornar a mi l’interès per la maçoneria. Em cridava l’atenció l’afany d’aprendre, de créixer personalment per després ajudar i intentar fer del món un lloc millor. Jo intuïa que la maçoneria m’ajudaria molt en la meva evolució interna, així que vaig sol·licitar el meu ingrés.

Nací en una familia profundamente católica y aunque abandoné la fe de mis padres, siempre quedó en mí una parte profundamente espiritual que se me quedó viuda. La masonería me ayudo a recolocar mi espiritualidad dentro de mi universo interno. 

Vaig néixer en una família profundament catòlica i encara que vaig abandonar la fe dels meus pares, sempre va quedar en mi una part profundament espiritual que se’m va quedar vídua. La maçoneria em va ajudar a recol·locar la meva espiritualitat dins del meu univers intern.

En todo este proceso, he sentido que la masonería me ha enriquecido haciéndome consciente de que pensaba muy poco para adentro, que no me dedicaba suficiente tiempo a meditar, a reflexionar y a pensar sobre mis búsquedas y necesidades personales. 

En tot aquest procés, he sentit que la maçoneria m’ha enriquit fent-me conscient que pensava molt poc cap endins, que no em dedicava prou temps a meditar, a reflexionar i a pensar sobre les meves cerques i necessitats personals.

Para mí la espiritualidad es hacerme preguntas a mí misma, porque pienso que con cada pregunta que me hago, estoy dando pasitos en ser más sensible desde el corazón a todo lo que me rodea. He reconectado con mi esencia y ahora en mi vida, pesa mucho más lo que me dicta el corazón que lo que me manda el cerebro.

Per mi l’espiritualitat és fer-me preguntes a mi mateixa, perquè penso que amb cada pregunta que em faig, estic fent passets a ser més sensible des del cor a tot allò que m’envolta. He reconnectat amb la meva essència i ara en la meva vida, pesa molt més el que em dicta el cor que el que em mana el cervell.

Siento que el trabajo masónico me ha dulcificado como persona, ya que yo era una mujer dura en mis reacciones e ideas. Me he dado cuenta de que no sabía escuchar. Yo tenía una idea y la defendía sin escuchar los argumentos que pudieran aportarme. Soy más dúctil.  Ahora me callo, escucho, razono y si creo que tengo que decir algo, lo digo ‘bien dicho’, sin imposiciones y sin intentar tener la última palabra. Al no escuchar me perdía un montón de cosas, aunque no fuera consciente. 

Sento que el treball maçònic m’ha dolcificat com a persona, ja que jo era una dona dura a les meves reaccions i idees. M’he adonat que no sabia escoltar. Jo tenia una idea i la defensava sense escoltar els arguments que em poguessin aportar. Sóc més dúctil. Ara callo, escolto, raono i si crec que he de dir alguna cosa, ho dic ben dit, sense imposicions i sense intentar tenir l’última paraula. Per no escoltar em perdia un munt de coses, encara que no en fos conscient.

El rito masónico ha resultado fundamental en mi transformación ya que me coloca mentalmente fuera del espacio y del tiempo, con la mente completamente abierta. Los símbolos que nosotros utilizamos no tienen nada que ver con nuestras vidas cotidianas, pero te hacen pensar, te hacen buscar y te hacen ver que más allá de una figura hay todo un mundo que debes explorar e interiorizar según tu propia manera de vivirlo.

El ritus maçònic ha resultat fonamental en la meva transformació, ja que em col·loca mentalment fora de l’espai i del temps, amb la ment completament oberta. Els símbols que nosaltres fem servir no tenen res a veure amb les nostres vides quotidianes, però et fan pensar, et fan buscar i et fan veure que més enllà d’una figura hi ha tot un món que has d’explorar i interioritzar segons la teva pròpia manera de viure’l.

La masonería me sigue aportando después de 14 años, y me ilusiona muchísimo ayudar a crecer a los nuevos masones, acogerlos y aportarles todo lo que puedo. A nivel interior sigo creciendo como persona y a nivel intelectual también a través de la lectura y de compartir información con otros hermanos.

La maçoneria em segueix aportant després de 14 anys, i m’il·lusiona moltíssim ajudar a créixer els nous maçons, acollir-los i aportar-los tot el que puc. A nivell interior segueixo creixent com a persona i a nivell intel·lectual també a través de la lectura i de compartir informació amb altres germans.

Siento el deseo de visibilizar la masonería. Todo mi entorno sabe que soy masona y para mí es importante que la gente sepa que los masones somos personas respetuosas y cabales, muy lejos del lastre de la horrible persecución que sufrió durante la dictadura.

Sento el desig de visibilitzar la maçoneria. Tot el meu entorn sap que sóc maçona i per mi és important que la gent sàpiga que els maçons som persones respectuoses i cabals, molt lluny del llast de la persecució horrible que va patir durant la dictadura.

Animo al resto de hermanos y hermanas a que difundan nuestros valores y que- los que puedan- se muestren para que la sociedad pueda normalizar la masonería desde la belleza que posee.

Animo a la resta de germans i germanes que difonguin els nostres valors i que, els que puguin,  ho mostrin perquè la societat pugui normalitzar la maçoneria des de la bellesa que posseeix.

OSCAR

32 años. 9 años en la masonería.

Gestor de equipos.

Vaig entrar a la maçoneria amb 23 anys perquè sentia que hi havia una parcel·la de mi que no estava cultivant. Trobava a faltar un repte intel·lectual. A causa de la meva joventut, em va sorprendre el rigor formal de la maçoneria, però vaig agrair que encara existís un col·lectiu -fora de les arts marcials- on la jerarquia estigués marcada pel coneixement i el treball propi i no per la posició social.

Entré en la masonería con 23 años porque sentía que había una parcela de mí que no estaba cultivando. Echaba de menos un reto intelectual. Debido a mi juventud, me sorprendió el rigor formal de la masonería, pero agradecí que aun existiera un colectivo -fuera de las artes marciales- donde la jerarquía estuviera marcada por el conocimiento y el trabajo propio y no por la posición social.

Encara que buscava cultivar el meu cervell, em vaig quedar per una cosa que no sospitava quan vaig ingressar, que va ser la possibilitat de trobar-me a mi mateix a unes profunditats que jo ni sospitava que existissin.

Aunque buscaba cultivar mi cerebro, me quedé por algo que no sospechaba cuando ingresé, que fue la posibilidad de encontrarme a mí mismo a unas profundidades que yo ni sospechaba que existieran.

En començar amb la feina simbòlica, se’m va obrir una segona vida a nivell de lectura del món. Vaig connectar amb la meva part interior i subtil -aquella que costa tant explicar-, amb diferents perspectives per harmonitzar-me, amb espais on podia comprendre millor el sentiment religiós, i tots ells em van portar a entendre aquesta recerca que en guia a un cap a dins. En el meu cas aquest procés se sustenta i nodreix sovint amb persones amb qui trobo punts en comú.

Al comenzar con el trabajo simbólico, se me abrió una segunda vida a nivel de lectura del mundo. Conecté con mi parte interior y sutil -esa que cuesta tanto explicar-, con diferentes perspectivas para armonizarme, con espacios donde podía comprender mejor el sentimiento religioso, y todos ellos me llevaron a entender esa búsqueda que guía a uno hacia dentro. En mi caso este proceso se sustenta y nutre a menudo con personas con las que encuentro puntos en común.

Gràcies al treball maçònic he pogut percebre que com a ésser humà no estem separats de l’entorn i fins i tot, de vegades, acabo percebent que som la mateixa cosa. Soc conscient que la maçoneria no és l’única via per poder treballar aquesta connexió, però és la que a mi m’ha servit, perquè aquesta individualitat dins del grup i aquesta agrupació dins la individualitat, personalment em ressonen i m’han ajudat molt a l’hora de fer el meu camí.

Gracias al trabajo masónico he podido percibir que como ser humano no estamos separados del entorno e incluso, a veces, acabo percibiendo que somos la misma cosa. Soy consciente de que la masonería no es la única vía para poder trabajar esa conexión, pero es la que a mi me ha servido, porque esa individualidad dentro del grupo y esa agrupación dentro de la individualidad, personalmente me resuenan y me han ayudado mucho a la hora de recorrer mi camino.

La fraternitat maçònica és una part fonamental del que fem i resulta tan natural entre nosaltres, que m’he adonat de com és d’important quan he vist que no es practicava i a algú no se l’ha tractat de manera justa o no se li ha donat el suport que hagués necessitat. La fraternitat, aquella en que dónes sense esperar res a canvi a través d’un convenciment molt intern, és una part fonamental d’aquell treball espiritual que comentava abans, ajudar és una manera de transcendir, i alguna cosa de tu roman sempre a l’altra persona.

La fraternidad masónica es una parte fundamental de lo que hacemos y resulta tan natural entre nosotros, que me he dado cuenta de lo importante que es en las ocasiones que he visto que no se practicaba y a alguien no se le ha tratado de manera justa o no se le ha dado el apoyo que hubiera necesitado. La fraternidad, esa en la que das sin esperar nada a cambio a través de un convencimiento muy interno, es una parte fundamental de ese trabajo espiritual que comentaba antes, ayudar es una manera de trascender, y algo de ti permanece siempre en la otra persona.

És important no equiparar la maçoneria amb els maçons. La ‘maçoneria’ no pot fer res perquè no ‘és’, però els maçons si ‘som’ i com a individus hem de passar a l’acció en allò que creguem que és correcte d’acord amb els nostres valors, però no en nom de ningú, sinó en nom de nosaltres mateixos. En el dilema de si la maçoneria ‘ha de tenir una funció social’ o si la maçoneria ‘ha de ser un treball estrictament intern’, són tots dos els que s’equivoquen, ja que no s’ha d’asseure cap dogma sobre què s’ha de fer, particularment en un entorn de lliurepensament com és el cas de la maçoneria. Aquest és l’error, no és fer o deixar de fer, sinó acceptar que cadascú de nosaltres actua sempre com a persona, no pel fet de ser maçó. Quan de vegades es diu “la maçoneria fa…” és un error perquè la maçoneria no fa, sinó que un grup de maçons decideixen emprendre una iniciativa.

Es importante no equiparar la masonería con los masones. La ‘masonería’ no puede hacer nada porque no ‘es’, pero los masones si ‘somos’ y como individuos tenemos que pasar a la acción en lo que creamos que es correcto de acuerdo con nuestros valores, pero no en nombre de nadie, sino en nombre de nosotros mismos. En el dilema de si la masonería ‘tiene’ que tener una función social o si la masonería ‘debe’ ser un trabajo estrictamente interno, son ambos los que se equivocan, ya que no se debe sentar ningún dogma sobre qué se tiene que hacer, particularmente en un entorno de librepensamiento como es el caso de la masonería. Ese es el error, no es hacer o dejar de hacer, sino aceptar que cada uno de nosotros actúa siempre como persona, no por el hecho de ser masón. Cuando a veces se dice ‘la masonería hace…’ es un error porque la masonería no hace, sino que un grupo de masones deciden emprender una iniciativa.

El simbolisme i el ritual són  extremadament estimulants per a mi perquè el símbol permet adaptar a cada dia de la teva vida el mateix ensenyament pres des de la perspectiva del que t’està definint com a persona en aquell moment. Per això és tan bonic el treball ritualístic en lògia com a complement al símbol, perquè dóna una perspectiva conjunta que no només permet conèixer als germans del teu mateix taller, sinó que permet allunyar-te al focus de les conclusions a què tu puguis haver arribat , a més d’ampliar-les. El ritual és com la pasta que ho uneix tot, és l’aplicació del símbol i és el que fa que la maçoneria sigui funcional i faciliti tots els processos interns i externs que hem comentat.

El simbolismo y el ritual son para mi extremadamente estimulantes porque el símbolo permite adaptar a cada día de tu vida la misma enseñanza tomada desde la perspectiva de lo que te esta definiendo como persona en ese momento. Por eso es tan bonito el trabajo ritualístico en logia como complemento al símbolo, porque da una perspectiva conjunta que no solo permite conocer a los hermanos de tu mismo taller, sino que permite alejarte en el foco de las conclusiones a las que tu puedas haber llegado, además de ampliarlas. El ritual es como la pasta que lo une todo, es la aplicación del símbolo y es lo que hace que la masonería sea funcional y que facilite todos los procesos internos y externos que hemos comentado.

Josep Ramon

Jubilat, pare d’un fill.

15 anys a la francmaçoneria.

Des de molt jove m’interessava conèixer, conèixer la nostra societat; havia llegit molt (devorat) sobre història, francmaçoneria, segona república i, per descomptat, sobre el moviment obrer; de fet, vaig conèixer gent que havia estat exiliada i que eren llibertaris i francmaçons. Pel que sabia, veia la maçoneria com una manera de millorar les persones vinculades al tema llibertari d’educar el poble, que el poble fos educat i propietari del seu futur, d’aquí el treball que molts francmaçons van fer en aquest sentit, a principis del segle XX.

Desde muy joven me interesaba saber, conocer sobre nuestra sociedad; había leído mucho (devoraba) sobre historia, masonería, la II República y por supuesto, sobre el movimiento obrero; de hecho, conocí a personas que habían estado exiliadas y que eran libertarios además de masones. Por lo que conocía, veía la masonería como una manera de mejorar a las personas ligada con el tema libertario de educar al pueblo, de que el pueblo sea instruido y dueño de su futuro, de ahí el trabajo que hicieron en ese sentido muchos masones a principios del s. XX.

Sempre m’ha cridat l’atenció aquesta part maçònic de col·laborar i progressar, però també d’una determinada manera i amb un ritual i un mètode que qualsevol altra organització no té.

Siempre me ha llamado la atención esa parte masónica de colaborar y de progresar, pero además de una manera determinada y con un ritual y un método que cualquier otra organización no tiene.

En una sindicat parles de llibertat i fins i tot d’igualtat, en el moviment llibertari també es pot parlar de solidaritat i fraternitat, mentre que en francmaçoneria es treballa sobre la llibertat, la igualtat i també la fraternitat i em sembla que això és essencial com a base per a qualsevol treball personal.

En un sindicato hablas de libertad e incluso de igualdad, en el movimiento libertario puedes hablar además de solidaridad y fraternidad, mientras que en masonería se trabaja la Libertad, la Igualdad y también la Fraternidad y me parece que ésta es imprescindible como base para cualquier trabajo personal.

Al principi, el que em va atreure a la francmaçoneria va ser la part llibertària dels ideals, l’educació i el respecte. No sabia res del mètode maçònic, que des de fora pot semblar impactant per a l’educació racionalista que hem rebut. La veritat és que tota la part vivencial del ritual i el mètode, em va venir de forma natural i vas entenen que és una iniciació a un camí de vida que, si vols, pot arribar a ser molt interessant.

En un principio, lo que me atrajo de la masonería fue la parte libertaria de ideales, educación y respeto. No conocía nada del método masónico, que desde fuera puede parecer chocante para la educación tan racionalista que hemos recibido. La verdad es que toda la parte vivencial del ritual y del método me resultó natural y entiendes que es una iniciación a un camino de vida que, si quieres, puede llegar a ser muy interesante.

La Lògia és com un univers, un món que et dóna visions molt àmplies i et permet contactar amb persones amb les quals pots treballar, discutir i debatre; Persones amb idees molt diferents.

La logia es como un universo, un mundo que te da unas visiones muy amplias y te permite contactar con gente con la que puedes trabajar, discutir y debatir; personas con ideas muy diferentes.

La part que considero més interessant de la maçoneria és que t’ajuda a millorar el respecte, la tolerància, aquest saber callar de vegades, aquest saber quan has de parlar… L’aprenentatge és molt important i més avui, on tot és soroll i parles sense escoltar l’altre. A la Lògia, almenys, has d’escoltar els altres i només parlar si pots aportar alguna cosa.

La parte que considero más interesante de la masonería es que te ayuda a mejorar el respeto, la tolerancia, ese saber callar a veces, ese saber cuándo tienes que hablar… Ese aprendizaje es importantísimo y más hoy en día, donde todo es ruido y se habla sin escuchar al otro. En logia, como mínimo, estás para escuchar a los demás y sólo hablas si puedes aportar algo.

La maçoneria és tranquil·la, tranquil·la. De fet, el ritual t’ensenya a respectar els ritmes. Crec que és una illa on el temps i la velocitat de la vida profana es deixen de banda; on es treballa un profund respecte, saber escoltar i promoure aquestes bones parts de cada persona.

La masonería es sosegada, tranquila. De hecho, el ritual te enseña a respetar los ritmos. Pienso que es una isla donde el tiempo y la velocidad de la vida profana queda apartado; donde se trabaja el respeto profundo, el saber escuchar y promociona esas partes buenas de cada persona.